dimecres, 2 de juliol de 2014

El secret de 'Pintar fa mil anys' al Museu Episcopal de Vic

El baldaquí de Ribes, l'obra que amaga el "secret"

"Pintar fa mil anys. Els colors del romànic" és el nom que porta l'exposició que recentment s'ha inaugurat al Museu Episcopal de Vic i que pretén mostrar tot el procés de creació des que una pintura era encarregada fins que es finalitzava l'obra. Aquí coneixerem a què es dedicaven els desconeguts i humils artistes del romànic que realitzaven les obres d'art i les tècniques que feien servir des de la seva vessant més química, una barreja (mai millor dit) de ciència i art que trencant tòpics ens acosta als artistes de l'Edat Mitjana.

L'exposició se centra en quatre pintures sobre fusta: el baldaquí de Ribes, el frontals dels altars de Sant Vicenç d'Espinelves, de Santa Maria de Lluçà i de Sant Martí de Puigbó. Les quatre obres que han estat estudiades científicament al llarg de tres anys dins del projecte de la UAB Magistri Coloniae i han permès saber els secrets dels colors que les composen. 

Per una banda, els pigments naturals s'obtenien a partir de minerals de la terra, com podia ser l'òxid de ferro, apte per a tons ocres o vermellosos, o el cinabri, que donava un vermell molt intens. Però hi havia colors més cotitzats que altres i més fàcils i més difícils d'aconseguir. Per fer el blau, per exemple, als Pririneus abundava l'aerenita, però el blau més intens i més brillant s'obtenia a partir del lapislàtzuli, un mineral provinent de l'Afganistan i que es pot trobar al baldaquí de Ribes, cosa que ens indica que la peça fou encarregada per alguna institució capaç de pagar un pigment d'aquesta categoria. El lapislàtzuli sempre s'aplicava sobre una capa d'un altre pigment, ja que costava tres vegades el seu pes en or. Aquest tipus de minerals, de procedència oriental, solien arribar a Catalunya per la Ruta de la Seda, passant per Venècia, Pisa i Gènova.

Per tal d'aconseguir pigments artificials els pintors del romànic ho feien amb el coneixement de l'alquímia, però els frares (tal com deia Cennino Cennini) eren els qui en coneixien millor les receptes i les proporcions, ja que aquesta pseudociència era secreta i hermètica. Un dels pigments artificials més utilitzats era el blanc de plom, que s'aconseguia posant les tires de plom en un recipient en vinagre o orina enterrat quinze dies en fems. Sí, sí... ens pot semblar una autèntica marranada però aquesta combinació reaccionava de manera que s'obtenia un dels colors més apreciats del romànic.

Un altre dels colors amb més càrrega simbòlica era l'or, el color de la llum de Déu. Els bizantins eren els experts en els daurats i l'art estava impregnat de religió. També era un metall d'alt cost, i per això se'n feia una imitació que feia el fet: la colradura, que consistia a substituir les làmines d'or per plata o estany.

Tots aquests secrets i molts d'altres i de més colors els descobrireu visitant l'exposició, però si he titulat així aquesta entrada no només és per referir-me al secret de la tècnica d'aquests artistes sinó a un altre secret que gràcies a aquesta prolífica investigació ara ha quedat al descobert: el Secret, en majúscula. 

El Secret:

En la visita que ens va fer la comissària de l'exposició, Judit Verdaguer, mentre ens parlava dels aglutinants en la pintura ens va fer adonar d'un detallàs que gairebé ens passa desapercebut. En referència a l'estudi i l'anàlisi científic del baldaquí de Ribes (1119-1134) es confirma l'ús d'oli com a aglutinant en alguns roses i grocs, el que no es pot saber és si es tractava d'oli de llinosa o de nous. Als no experts en la matèria, com jo, ens pot semblar una dada més, supèrflua, però ja us asseguro que és una descoberta cabdal.

Judit Verdaguer, explicant l'obtenció de pigments
El tremp d'ou era la tècnica més habitual en aquest tipus de pintures, i l'oli com a aglutinant es considerava més tardà. Per tant, aquesta troballa podria posar en dubte les datacions de moltes pintures considerades posteriors i ens permet afirmar que a Catalunya hi ha la pintura més primerenca en l'ús d'aquest tècnica. Llàstima que aquest detall-bomba no hagi estat tractat amb l'atenció que requereix, i esperem que properament se'n faci la difusió que es mereix.

Podeu veure l'exposició fins el 14 de desembre del 2014 a la sala temporal del Museu Episcopal de Vic, i si hi aneu, de pas, no us perdeu l'exposició permanent que també alberga autèntiques joies medievals de la talla del Louvre o cusriositats com el bressol de Jacint Verdaguer, aquí en teniu un tastet.

Agraïments: Carme Comas del MEV, per convidar-nos a l'exposició; Judit Verdaguer, per guiar-nos-hi, i als bloguers que també hi van assistir per la bona companyia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada