dimecres, 26 d’abril de 2017

Ribesaltes, incert destí d'INDESITJABLES

Ribesaltes

El camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) va acollir milers de refugiats, també anomenats indesitjables, que intentaven sobreviure als conflictes, va estar en funcionament fins a finals del segle XX.

Un esplanada àrida, semi-desèrtica, la tramuntana bufant de manera persistent, uns molins de vent que l'aprofiten, i el Canigó nevat de fons. Sobre el terreny algunes males herbes comencen a entortolligar-se enmig de les construccions mig ensorrades, abandonades. El camp de concentració de Ribesaltes es troba es un lloc inhòspit a escassos quilòmetres de Perpinyà, a la regió de Llenguadoc Rosselló, avui França. L'espai visitable només és l'illot F (42 hectàrees), però el camp tenia capacitat per a 18.000 persones, arribant a allotjar-ne 21.000 l'any 1942.

Camp de concentració de Ribesaltes

D'alguns barracons només en queda el sòl
Lliurement podem fer un passeig exterior guiat per un camí marcat entre els barracons, amb teulades i parets caigudes, murs amb grafits resultants de l'abandonament, parets apuntalades, latrines... L'espai està dissenyat amb un perfecte ordre. Alguns barracons semblen reformats fa relativament poc, hi conviuen el formigó i la fusta, d'altres només en queda el terra i quatre runes. I és que el camp es va obrir el 1939 i fins a dècada dels '60, encara estava en ús. Les últimes famílies van abandonar el camp l'any 1977, després va passar a ser un emplaçament exclusivament militar i el 1986 va ser lloc d'internament d'immigrants en situació irregular fins el 2007. En molts barracons encara s'hi pot veure la numeració en pintura negra que desafia la intempèrie.

Al centre, camuflada sota terra, una gran capsa de formigó de color terrós alberga el Memorial de Ribesaltes, obert al públic des de l'octubre de 2015. Sens dubte, una gran obra arquitectònica de Rudy Ricciotti que aconsegueix interferir el mínim en la configuració del paisatge. 


Memorial de Ribesaltes

Carnet d'un harki
Dins del Memorial, en un ambient fosc que convida al silenci i la reflexió, a través d'uns panells lluminosos que combinen text, imatge i alguns objectes, es pot repassar la història del camp de concentració a través d'una cronologia. Sota el títol "Indesitjables", tal i com consideraven els exclosos pel règim francès de Vichy, s'explica breument tot el que es pot veure a la mostra: des de la creació del camp fins al seu tancament, contextualitzat amb el desenvolupament dels conflictes que van tenir lloc a Europa. Als laterals de la sala uns vídeos en format documental amplien la informació de la cronologia i als boscos de testimonis, a través de tauletes digitals, es poden sentir en primera persona les històries dels qui han estat a Ribesaltes (entretingueu-vos-hi, val la pena).

Primer van ser els refugiats republicans de la guerra civil espanyola, els que van arribar al camp a peu creuant els Pirineus. Poc després, durant la segona guerra mundial, s'hi van afegir jueus, gitanos i altres "indesitjables", i l'any 1962, arrel de la guerra d'independència d'Argèlia, hi van arribar els harkis (soldats algerians pro-francesos i les seves famílies). Entre 1941 i 1942 es calcula que fins a 17.500 persones van arribar a passar pel camp. Tots ells són els protagonistes de la tenebrosa història de Ribesaltes. No tots van sobreviure, molts d'ells, amb l'ajuda de l'estat francès, van ser enviats a Auschwitz i Mathausen, ja que aquest també era un dels punts de concentració que tenia l'extermini com a destí final.

Plànol de l'illot F dissenyat sobre el mur del barracó núm. 32

Condicions de vida

Al llarg del recorregut també hi ha espai per a detallar les condicions en què es vivia al camp i les feines que s'hi desenvolupaven. Moltes de les barraques, construïdes amb materials molt econòmics (fibrociment, maons buits...) no protegien del fred a l'hivern ni de la calor a l'estiu, els mancaven els vidres, les teulades no suportaven la forta tramuntana... Les malalties com el paludisme eren freqüents i la taxa de morbiditat pujava en èpoques de molta calor o fred. L'estiu de 1941 van morir 60 dels 140 nadons que hi havia interns al camp. L'agost de 1945 es va crear un cementiri al sud-oest del camp per enterrar-hi els 500 personers que van morir a causa de deficiències alimentàries i epidèmies. Es poden veure objectes quotidians com màquines d'afaitar, joguines o coberts i també hi trobareu dades curioses i documents com l"Auca del refugiat" que a través d'una quarantena de vinyetes explica les trifulgues d'un refugiat de la Retirada que arriba al camp d'internament.

Què passa al segle XXI?
Al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre les barbaritats que s'ha fet a Europa al segle XX. Fa referència als totalitarismes i els règims que han conduït a construir camps com aquest que no han estat més que violència contra els mateixos civils. Finalment la pregunta que es planteja gira al voltant de paper d'Europa en aquesta nova onada de refugiats al segle XXI, ja que les guerres continuen i els desplaçats busquen asil. És molt trist veure davamt dels nostres nassos que la història es torna a repetir quan no ha passat ni tan sols un segle.

Sobre l'exposició:

A nivell museogràfic el contingut m'ha semblat rigorós i molt ben documentat. Tot i que hi ha força lletra s'explica molt bé els fets, el context i hi ha una bona combinació d'imatges, vídeos, plànols... Es disposa de molta informació que es pot anar ampliant al gust (i al temps) de cadascú. No deixa de ser sorprenent que en un lloc fronterer i per on al llarg del segle XX hi han passat desenes de nacionalitats, el text només estigui en francès. Hi ha versions en altres idiomes (català, castellà, anglès i potser alguns més) en uns dossiers impresos que ofereixen a l'entrada, l'únic inconvenient és que amb la foscor que hi ha a la sala gairebé no es pot llegir.
Com a crítica al format (i no sé si li haurà passat a algú més) haig de dir que vaig sortir amb un mal de cap considerable de llegir el text de la cronologia, ja que està sobre unes taules amb una llum que fa mal a la vista.  A primer cop d'ull no hi ha problema, però quan ja fa una estona que mires i llegeixes la combinació de llum i sala fosca no sembla gaire bona.
De totes maneres cal celebrar que Europa per fi tingui un memorial d'aquestes característiques que faci crítica i recordi les barbaritats que s'han dut a terme en aquest i altres camps similars.



dilluns, 3 d’abril de 2017

La Pared, platges salvatges amb vistes

Mirador de La Pared, darrere la Playa del Viejo Rey


Un lloc de parada obligada en un viatge a Fuerteventura és La Pared, una platja amb vistes d'una gran bellesa situada a l'istme de l'illa, on comença el Parc Natural de Jandía i més amunt de la salvatge Cofete.

En aquest indret on Fuerteventura s'estreny, a l'altra banda de Costa Calma, les onades hi espeteguen amb força, per aquest motiu és un dels llocs preferits pels surfers. Observarem que aquí a la vora s'hi han instal·lat negocis d'esports d'aventura i lloguer de vehicles per fer passejades amb quad o altres mitjans i una popular escola de surf.

la pared
Des d'aquí tenim una magnífica panoràmica de 360º
Quan arribem al Mirador de La Pared, deixem el cotxe i si ens atansem a la costa, estarem a la Punta Guadalupe, abans de baixar a la platja és imprescindible fer una ullada al nostre voltant, la panoràmica és espectacular: els penya-segats que perfilen la costa, un rere l'altre, mar i muntanyes de poca alçada, el contrast entre el negre i el vermell de la terra... El blanc de les onades que mentrestant intenta guanyar terreny a l'illa. L'olor de la sal. I de fons el so incessant del mar i el vent.

Amb els cinc sentits ben oberts després tenim dues opcions, podem baixar a la platja per unes escaletes i veure-ho tot des d'una altra perspectiva, així veurem la Punta Guadalupe i si l'onatge ens ho permet podrem banyar-nos. O des de dalt podem seguir la línia de la costa cap al sud per accedir a una altra platja de pel·lícula: la Playa del Viejo Rey.

Playa del Viejo Rey

Aquesta platja és més llarga que la de La Pared. La seva sorra és fina i daurada amb una mica de barreja de negra. Aquí el més més habitual és trobar-hi alguns amants del surf o el kitesurf  algun turista, però tampoc arriba a estar massificada. El soroll del vent i les onades és constant i li donen un aire salvatge.

la pared
Els accessos estan perfectament integrats al paisatge
Cap d'aquestes dues platges té infraestructura més enllà de l'aparcament per arribar-hi, per tant són platges salvatges on gaudir del paisatge i la natura.

La vall de la Pared avui en dia encara és un lloc tranquil on perdre's fugint de la gran multitud que busca sol i platja amb l'apartament o l'hotel al costat i tots els serveis a l'abast. Per sort, l'intent de fer d'aquest lloc una zona turística cap als anys '70 no va acabar de funcionar i per això avui dia hi ha una petita zona residencial on molts alemanys hi van a passar temporades.

Per què es diu La Pared?

Segons expliquen antigament aquí hi havia un mur de pedra d'uns 6 km que anava d'un costat a l'altre de l'illa i la dividia en les dues parts: Maxorata i Jandía. D'aquesta manera el bestiar estava controlat en cada territori. Aquesta és la hipòtesi més estesa, tot i que no hi ha consens al voltant del motiu pel qual es va construir. Sembla ser que encara es conserva algun tram de "paret" i algunes construccions adossades, això converteix aquesta zona en un dels jaciments arqueològics més importants de Fuerteventura, perquè en aquesta massa s'hi poden trobar sediments anteriors a la formació de l'arxipèlag. Segons els arqueòlegs el mur feia uns 80 cm d'alt i tenia una gruix de mig metre.




dimecres, 1 de març de 2017

Biblioteca del Trinity College de Dublín

La long room alberga uns 200.000 llibres antics

Un dels llocs de visita obligada a Dublín és la Biblioteca del Trinity College, coneguda mundialment per ser la Biblioteca de Hogwarts en algunes pel·lícules de Harry Potter.

Aquesta és la biblioteca més gran d'Irlanda amb gairebé tres milions de llibres repartits en diversos edificis, quatre dels quals es troben al Trinity College, on hi trobem l'edifici més antic. El Trinity College, fundat el 1592 per la reina Isabel I també és la universitat més antiga d'Irlanda i està ubicat al centre de la ciutat.

long room
Llibres a la long room
La Biblioteca Antiga (l'original) és la que va aixecar Thomas Burgh al segle XVIII i la que es pot visitar pagant una entrada general d'11€. Per accedir-hi vam haver de fer una estona de cua que ens va servir per palpar l'ambient universitari que hi havia al nostre voltant.

Llibre de Kells

Un cop dins, primer es visita una exposició permanent (les fotografies estan prohibides), l'afluència de gent va fer que l'exposició no la poguéssim visitar gaire bé. La joia de la corona és el Llibre de Kells, que conté un text manuscrit en llatí per monjos cèltics de la població irlandesa de Kells amb els quatre evangelis del Nou Testament. La minuciosa ornamentació pigmentada i la seva antiguitat (data de l'any 806) fan que estigui considerat com un dels vestigis d'art religiós medieval més importants. També es pot contemplar un dels dotze exemplars que queden de la Proclamació de la República d'Irlanda de 1916.

Long room

Finalment s'arriba al lloc més esperat, la Long room o sala llarga, que compta amb uns 200.000 exemplars, els més antics de la Biblioteca. La famosa sala fa 65 metres de llarg i està farcida de llibres des del terra fins a les voltes del sostre. Però inicialment la sala no tenia voltes, sinó un sostre pla que es va modificar l'any 1860 per construir-hi les voltes actuals que permetien afegir les prestatgeries de més amunt. Aquests problemes d'espai ven venir després que la Biblioteca obtingués el dret legal de tenir una còpia gratuïta de tots els llibres publicats a Irlanda i Gran Bretanya.

Long room
La sala està custodida per busts de marbre
Els llibres i les prestatgeries de fusta fan d'aquest espai un lloc comfortable i acollidor, amarat d'història, que et deixa amb les ganes de tocar i d'enfilar-te per l'escala a agafar un llibre com aquells que surten a les pel·lícules. 

A banda i banda de la Long room hi veiem els bustos de marbre blanc custodiant els milers de llibres, molts pertanyen a personalitats destacades del món de les humanitats, i que van recolzar la universitat. Primerament aquesta col·lecció de busts de marbre la formaven 14 peces del famós escultor Pieter Scheemakers que va adquirir la universitat. Un dels més destacats és el de Jonathan Swift, creat per Louis François Roubiliac.

Símbol d'Irlanda

L'arpa més antiga

Un altre element al qual convé parar atenció a la mateixa sala és l'arpa més antiga d'Irlanda que es conserva o arpa de Brian Boru (finals s. XIV). Aquest instrument està fet amb fusta de roure i salze i amb 29 cordes de bronze, va ser fabricada artesanalment a Limerick. Aquesta arpa és la que serveix de model per a representar el símbol nacional d'Irlanda oficialment des del 1922, encara que la Guiness ja l'havia agafat com a icona de la marca molt abans. 

Un altre lloc on podeu contemplar aquest símbol és en algunes monedes d'1 euro d'Irlanda, l'arpa que apareix en una cara està inspirada en la del Trinity College.

Trinity College, la universitat més antiga d'Irlanda